Imaginem-nos un camí...no sembla amb un final aparent...es estret...amb molt poques derivacions...
Sentim la seva bellesa, les olors, els tons, els sons...abans d´iniciar-lo som innocents, verges e inconscients...
Però l´iniciem...sí!! En un esclat meravellós de vida, il.lussió i rauxa, iniciem un camí vital amb certa por.
A mesura que els temps es desfà, ens abandona, se´ns esmuny, s´apaga, s´esvaeix, el perdem...
Els pasos deixants enrere son pistes per a propers caminants, els propers son voluntat nostra, les bifurcacions...
Les oportunitats ens son mostrades com a recompenses pels esforços en el nostre camí, o potser per sort...
Hi ha qui diu que el destí es nostre, d´altres que ens es marcat...una pressó en vida, dins una consciència mortal.
Es trist el creure´ns titelles, quan es ben al contrari. L´únic cert es que el camí estret el podem fer molt ample...
Però l´impossible es fer-lo infinit...
Algún dia arriba el final. Tenim la sort de que la nostra consciència també baixa el teló poc a poc...
Però si us plau...NO DEIXEM QUE ELS MILLORS ANYS DE LA NOSTRA VIDA SIGUIN INÈRCIA.
LA LLUITA CONTRA ELS ELEMENTS ES INÚTIL. LES DECISSIONS PASSEN PER CANVIAR DE CAMÍ. VALENTIA S´EN DIU
CERTAMENT EL CANVIAR DE CAMI SEMBLA TENEBRÓS, PERÒ MÉS HO ES SEGUIR PETJADES JA CAMINADES.
LA NOSTRA VIDA "FINITA" I "MODEL" HA D´ÉSSER EXEMPLAR PELS ALTRES I PLENA PER A NOSALTRES.
EL CAMÍ ES FINIT...ES CERT...ENCARA QUE NO HO SEMBLI...TAMBÉ ES L´ÚNIC...NOMÉS UN COP EL FAREM.
